La por sempre actua, en tots els casos, com una emoció bàsica que serveix de mecanisme de defensa davant possibles perills o adversitats. Quan aquesta por es torna irracional i excessiva davant d'un objecte concret o situació, és quan apareixen el que anomenem fòbies. Quan parlem de fòbia social, o trastorn d’ansietat social, ens referim a una por intensa a fer el ridícul o a sentir-se humiliat en situacions de relació social; por a actuar de forma inadequada, que ens provoqui una situació vergonyosa davant dels altres. La persona afectada sent una intensa por a ser observada i a mostrar símptomes d'ansietat que es valorin negativament, arribant a provocar sentiments d’inferioritat o de baixa autoestima.

La fòbia social és generalitzada quan inclou la majoria de les situacions socials, i és específica quan es manifesta en unes circumstàncies molt concretes i delimitades. Hi ha una gran variabilitat individual pel que fa a les situacions temudes, com, per exemple, a l’hora de mantenir una conversa amb alguna persona desconeguda, en reunir-se amb un grup de persones que no es coneix gaire, en ser observat o haver d´actuar davant d'altres persones (una exposició oral, una entrevista de treball, una cita, etc...). Aquestes situacions s'eviten o es suporten amb una intensa ansietat o malestar, interferint de forma significativa en la vida de la persona. Tot i que la majoria de les persones amb ansietat social saben que no haurien de tenir tanta por, no ho poden controlar. Quan es tracta de nens, l'ansietat no només es produeix en la interacció amb gent adulta, sinó també en situacions en les que es troba amb altres nens de la seva mateixa edat; en aquests casos, l'ansietat es sol manifestar en forma de plors, enrabiades, abraçades, quedar-se paralitzat...

Les reaccions corporals més comunes de l’ansietat social són: taquicàrdia/palpitacions, tremolors, sudoració, rubor facial, tensió muscular, malestar gastrointestinal, boca seca, sensació de opressió al cap o cefalea, dificultats per empassar aliments, nàusees, urgència urinària... Si bé es cert que pot semblar normal que hi hagi situacions, com parlar davant d’un públic o conèixer gent nova, que puguin generar certa ansietat o incomoditat, les persones que pateixen ansietat social, senten preocupació i malestar, fins i tot, dies i setmanes abans d'afrontar la situació o actuació en públic. Aquesta expectativa anticipatòria de les situacions, les quals solen implicar interacció social i/o ser observat, poden activar una sèrie de supòsits o creences, com per exemple: «Els altres em criticaran», «Haig de causar una bona impressió i m’han de valorar positivament per tal de ser acceptat», «No sé si seré capaç de complaure els altres, em fa por equivocar-me, fer el ridícul o no poder controlar l’ansietat», «Si els altres reaccionen de forma negativa és per com sóc jo». Aquestes creences negatives acaben generant símptomes d’ansietat que seran més o menys marcats en funció del grau de deteriorament en l’anticipació de la conducta, en la importància que es dóna a les conseqüències previstes de l’actuació, i en la proximitat i inevitabilitat de la situació.

Freqüentment, davant de situacions socials que generen temor, els que pateixen fòbia social adopten el que es coneix com «conductes de seguretat». Aquestes són totes aquelles accions que realitza la persona per a atenuar o suprimir l'ansietat, com per exemple: evitar certes persones, llocs o ambients, apartar la mirada, preparar excuses per a justificar comportaments, situar-se de forma estratègica a les trobades, revisar i avaluar el propi discurs, despistar-se o distreure’s pensant en altres coses, etc. Tot i que les conductes de seguretat podrien atenuar l'ansietat a curt termini, contràriament, el que fan es impedir que la persona afronti realment la situació que li genera ansietat, la qual cosa dona lloc a una sèrie d’interferències en la comunicació, que fan que la persona sembli menys amable i més distant davant dels altres, fet que contribueix a mantenir les expectatives negatives sobre la pròpia actuació, amb la qual cosa es redueix la confiança en un mateix, dificultant la solució del problema. Les persones que pateixen fòbia social acostumen a formar-se una impressió de com creuen que són percebuts pels altres a partir dels seus símptomes més visibles: les emocions viscudes, els propis errors detectats, les reaccions dels altres o les experiències prèvies. Així, l’atenció, enlloc de centrar-se en la tasca que s’està duent a terme, es centra bàsicament en un mateix (especialment en els símptomes somàtics i autònoms) i en determinades reaccions dels altres, cosa que dificulta una actuació social adequada.

En general, la fòbia social comença en la joventut, entre els 15 i 20 anys. No obstant, hi ha pacients que no acudeixen a consulta fins als 30-35 anys, quan se’n adonen de les incapacitats que tenen per afrontar determinades situacions del dia a dia. Sense tractament, la fòbia social pot durar molts anys, fins i tot, tota la vida. Per això, es recomana dur a terme un procés de teràpia psicològica.

Des de la consulta, treballem amb tractaments empíricament validats per a l’ansietat social, centrant-nos amb estratègies cognitivo-conductuals. En aquest cas, la intervenció es porta a terme sobre símptomes cognitius (ansietat anticipatòria, creences desadaptatives, autoconcepte, etc.), conductuals (evitació, conductes de seguretat, etc) i fisiològics (tremolor, palpitacions, posar-se vermell, etc.), que són propis de l’ansietat social. S'utilitzen tècniques de relaxació, entrenament en habilitats socials, reestructuració cognitiva i exposició. Tot i que els programes de tractament acostumen a combinar diversos procediments, cal matisar que el tractament no es redueix a la simple suma de tècniques i procediments, sinó en una adequada articulació i integració d’aquests en funció de cada cas concret.